L’estimball d’octubre

Un article d’opinió de Joaquim Obrador

 

Hi ha molts processos en paral·lel dins d’aquest procés llunàtic: el del parlament, el del carrer, el de les xarxes, el de les cases, feines i bars, el de la premsa (nacional d’aquí, nacional d’allà o de més enllà), i altres que em deixo per no ser exhaustiu. A més, el procés ha anat mutant i és un tauler on es juguen diverses partides (reals o imaginàries): autonomia o república, esclar, però també democràcia o imposició, progressisme o conservadurisme, europa dels pobles o europa dels estats, franquisme o republicanisme, monarquía o república, Espanya o Catalunya, dignitat o submissió, imperi de la llei o caos. Partides que es juguen, s’han jugat i es seguiran jugant sempre en paral·lel.

Tot això constitueix un camp perfectament abonat per als eslògans de tot tipus: incendiaris, conciliadors, a favor d’uns o dels altres; sempre reduccionistes i, en última instància, inútils per explicar (ja no diguem per operar sobre) la realitat. Paraules com nazi, demòcrata, nacionalista, feixista, traidor, ignorant, manipulador, terrorista, legal, cop d’estat, legítim, mandat popular, adoctrinament i tantes altres, són usades com a comodins que dificulten la tasca d’escrutar les idees amb claredat i, per tant, de debatre productivament.

Tot plegat, doncs, molt confús. No oblidem, però, que el món que descubrim als diaris (o a les xarxes) sempre ha estat complex. El problema és la quantitat de gent disposada a adoptar idees simplificadores en excés per tal d’explicar-lo. Quan aquest nombre creix, sempre ho fa als dos braços de l’equació. És bo pensar en les causes que han dut al creixement, però s’ha de tenir un ull ficat en les conseqüencies que pot tenir.

Quant als polítics, em temo que són un reflex de la societat ultrainformada i desorientada en què s’han fet. Veig un grau d’improvisació alarmant en els joves, una falta de contingut ètic i d’escrutini polític en els tecnòcrates i, en general, massa confiança en el sentit comú i massa poca feina per escrutar les veritats que ens mostra. Una certa infantilització. Això fa que no hi hagi referents sòlids, o que estiguin desacreditats. Faltes de projecte que es converteixen en projectes llunàtics o en curtplacisme miop.

En aquests dies de paral·lelismes insostenibles i de mirar enfora buscant trascendència, em permeto acabar amb un símil agafat pels pèls: em sembla delirant i preocupant que un indocumentat com Trump hagi arribat a la Casa Blanca, però veig simptomàtic que l’alternativa hillariana (massa ben documentada) passi per corder sense més escrutini. Tan terrible em sembla que Rajoy pugui ser president lícit de tots els espanyols (defensat entusiàsticament per alguns, a sobre), com que l’espantall de la independència pugui ser projecte lícit de tot el catalanisme (amb defensa entusiasta per part de la majoria). Si alguna cosa agermana occident avui dia, és que té tints de civilització decadent, però els símptomes semblen inconnexos. És difícil, però d’alguna manera, conflictes polítics regionals (de símbol nacionalista o ideològic), moviments col·lectivistes com el feminisme transnacional, l’animalisme, el veganisme, l’espiritualisme (de vell o de nou encuny), em semblen conectats per un substrat ideològic comú, derivat de la mateixa infantilització social que ens dóna aquests polítics i aquestes polítiques que tenim, potser perquè els mereixem.

 

Joaquim Obrador és un filòleg català amb un llarg historial i compromís amb la llengua i cultura catalanes a l’Argentina